–Com es deia el pare?

-Joan Mestre Prost, de cal l’Alberta, del Josep Maria.

-I la teva mare com se deia?

-La meva mare es deia Dominica, de ca la Dominica.

-I de cognoms?

-Raduà Sancho. La seva mare era de cal Domingo del cap d’avall. Del Domingo Sancho. La meva padrina era d’aqueta casa i la mare era filla d’aqueta casa. I es va casar amb el Joan, que vivien un davant de l’altre. 

– Aleshores la idea és anar recordant des de lo que era Sant Antoni, que és el mes de gener-febrer? 

-Se celebrava de moltes maneres, perquè abans…abans no hi entràvem.. Venien lo ruc, tots els rucs. I encabat los hòmens caçadors feien el romesco, i al llarg dels anys s’hi van anar enganxant les dones…ara volien… 

-Però perdona Conxita, quan tu eres petita ja era així?

-Quan era petita era així. Bueno, tant tant petita potser no ho recordo.

-Però des del teu record era així?

-Del meu record era així. Los caçadors una gran festada, anar a caçar, caçaven conills o lo que fos i… i no sé, del meu record no sé si era la Maria Ferrer o quina dona era que els hi feia la cassolada dels conills i ells se feien lo romesco, però això han anat passant anys i ara ja és tot lo poble.

-Bueno, sí, és tot el poble, però continuen sent homes.

-Sent homes sí, el romesco sí.

-I jo quan era petita doncs recordo igual que ella, que eren les dones qui ho preparaven i els homes qui anaven a sopar.

-Els hi fèiem les dones, llavors! Però después no sé com va ser, bueno, si van ser els hòmens o eren les dones que també ho volien fer… perquè uns volien romesco…, les dones volien xató i les dones no estaven per a fer, el que ara ja s’ho apanyaven ells i les dones anàvem al restaurant, ben còmodes llavons…

-Qui portava el restaurant?

-El Diego

-El Diego, això no és d’abans, això ja és més d’ara, recordo quan es va posar el restaurant, igual jo tenia 20 anys…abans no hi havia hagut restaurant.

-Sí perquè més abans ja és això que s’ho feien ells…sí.

-Per què quan tu eres petita hi havia un restaurant al poble, Conxita? O una fonda, alguna cosa?

-La Maria del cafè, sí, feia fonda… i tenda també tenia!

-Hi havia moltes tendes, llavors, al poble.

-Que te’n recordes tu de la tenda, te’n recordes ?

-Jo sé que la tenien, però jo no l’he vist mai. Quan jo vaig néixer ja no hi era la tenda.

-La Maria del café estava casada a cal Pascaló, amb un germà de ton padrí.

-No, no, amb un tiet de mon padrí, era un germà del pare del meu padrí, un germà del meu besavi. El meu avi només tenia una germana, la Maria, que es va morir.

-Això sí que potser algú es va casar amb una andalusa…

-El Roman.

-No en té cap més, ja  sé que no en tenia cap més, però es va casar, no la Maria del cafè, la Josepeta del cafè, encara és més enrere…

-Sí, però la Maria també es va casar amb algú de cal Pascaló.

Aleshores quan passa Sant Antoni, després ve Setmana Santa, no? I què se celebrava per Setmana Santa? O hi havia alguna cosa?

-Bueno això de la mona.

-I què féieu?

-Bueno feien coses a l’iglesia i la gent hi anava i después venia Pasqua i la mona… que quan naltros érem joves al pantano se n’anàvem caminant i a ballar a Riudecanyes, i pujar caminant, però això es va anar canviant canviant i después ja ho fèiem tot aquí al poble. Ara el jovent no sé com ho fa.

-Però nois i noies tots junts anàveu a Riudecanyes?

-Me penso que sí. No us ho puc dir bé tampoc.

-I llavors després de Setmana Santa…

-Bueno después va vindre que nois i noies o hòmens i dones ja llavons, fèiem un arròs el dilluns de Pasqua….i tots los grans s’ajuntàvem, tots los grans..érem una collada. I mira un any m’enrecordo que anàvem cap a la Bartra, ho fèiem allí, un altre any no sé on…al tros del Sol i la Paquita no sé quants anys, i es va acabar fent-ho aquí, amb això de…que fem les dones…

-En el club

-Fèiem l’arròs allí, se’l menjàvem allí, perquè un any feia fred, l’altre plovia…l’altre…i com que hi via aquella sala, eren com amos els hòmens i amb els hòmens ho fèiem allí. Primer ho vem fer també a Cal Rossendo, davall…de la Societat

-Ja me’n recordo, sí.

-I altres sopars i coses així vem fer a Cal Rossendo, no sé quins menjars eren, …, però ho feiem allí, amb un fred que pelava, la porta tancada amb un fumaral allà!, i mira, feiem per Pasqua, arròs, però d’altres vegades no sé què devíem fer, si celebràvem alguna festa…cada colla se n‘anava amb els seus… La colla dels grans ho fèiem allí.

-I llavors, quan ja Setmana Santa s’acaba, les festes són…

-Sant Isidro.

-I com ho fèieu Sant Isidro, abans?

– Ai! Pobret. sempre va ser molt pobret Sant Isidro, perquè llavors se feia el dia: si queia en dilluns, si queia en dimecres i és clar, ves!, poca gent al poble, els de fora que treballaven tampoc podien vindre, dos soldats i el cabo! Poca gent…però també es feien missa, la professó i va…, pues los que fossin feien això.

-I com era el ball?.Que venia algú a tocar…?

-Jo recordo que venien de Riudecanyes, los de Falset, los d’Ascó, músics… els has sentit anomenar aqueixos que anomeno jo..?

-Sí, jo crec que de Riudecanyes, me sembla que venien…

-Tocaven molt bé, eh! però, aqueixos. I hasta per la festa Major d’agost venien. I a vegades músics més bons, me`n recordo que van venir músics molt bons, orquestes, però no sé qui ho manegava llavons…., los de la junta devien…

-Clar. I després de la Festa Major, quina festa venia, Conxita?

-Després, una vegada es feien unes festes i de vegades…no ho sé…Sant Joan potser, no? Però Sant Joan verbena, era verbeneta amb coca i ja està…però res d’orquestes.

-Que fèieu teatre, Conxita?

-Vam fer “El ferrer de tall”. No sé si ho diu al darrere. Agafa-ho, veuràs els que ho vam fer. Mira al darrrere que veuràs los anys que tenia jo quan ho vaig fer. Al darrere, al darrera, que ho vai apuntar, si no ja no ho sabria. Any 1948, Conxita Mestre.

-I tenies 17 anys. Ho posa al costat! Veus, 17 anys.

-Aquí explica els que ho vam fer. A veure, llegeix-ho

-“Acontecimiento teatral con la presentación de la obra dramática en tres actos, original de Don Federico Soler Pitarra”. Es feia: “a la tarda a les 18h 30, el 19 de març, per Sant Josep. Es feia “El ferrer de tall” i bueno, la baronessa era Mª Carmen Diaz. Era filla de Donya Carme.

-La mestra del col·le.

-La Carme, te’n recordes?

-Sí, per la meva mare, que m’explicava coses d’ella, jo no me’n recordo. L’Agneta era la Maria Ollé, la mare del Joan.

-Ma cunyada

-Sí. La Rosa: la Conxita Mestre, mira tu eres la Rosa!

-Jo era la Rosa.

-Biel era: Amado Crusat. Mestre Jordi: José Cabré.

-Josep  Saló, representava el meu pare.

-Boi l’esquerrà:

-L’esquerrà era el Camilo, que feia molt riure. El Camilo, la Maria i l’Agneta representaven… bueno…que feien,… los que fan riure.

-El baró: Antonio Cabré.

-Aquet Antonio Cabré…

-L’ Anton! No devia ser l’Anton?

-Penso que no…A on ho has llegit?

-Aquí.

-Doncs mira, aquest no ho sé si és l’Anton, perquè l’Anton vivien al castell quan es va ansatjar i tot això…

-Arnal: Joan Roman.

-Joan Roman. del cafè que dèiem. I Alfred Serna… Que se’n recordeu d’aquest Alfredo?

-No.

-El que va estar de mosso a cal Pascaló i potser a casa vostra. 

-Clar, a cal Pascaló. Sí, sí que em sona l’Alfredo.

-Més a ca l’Agustí, però potser també algo a casa vostra. I Josep Mestre.

-El Dalmau

-Poquet paper ell. Bueno, això vam fer. Vam anar a fer-ho a Pradell, amb el camión, tots dalt el camión, decorats i naltros…

-Li fem una foto? Sí, sí, ho deixo aquí, Conxita, després t’ho torno a posar al seu lloc. I qui era…qui us ensenyava a fer teatre?

-Era el Mèlich, Josep Mèlich, pare del Pere.

-Ho veu fer molts anys?

-No, vam fer aquest i un altre, un altre que ja no me’n recordo com se deia, es veu que devia ser com a greu, no ho sé… Vam tindre unes crítiques!…Aquell dia era a l’església jo sola, d’així de les que ho fèiem, i el capellà, no sé quin capella hi havia, mossèn Miquel potser: me’n recordo d’aquetes paraules, “no solament  han pecat los que ho han fet, hasta els que ho han anat a veure”. N’hi va haver per tothom! Jo aquell dia no sé on havien anat i estava a casa sola, com un follet. Com si em guessin… , no res i total no res. Recordo que el Domingo em va dir. “si ho hagués llegit abans no ho hagueres fet”, jo tampoc no sé, no sé què devíem representar perquè amb aquella edat llegeixes les coses…Sé que la Maria deia amb un no sé què no sé quantos, hauria dit “vine a dormir al meu coixí”, o alguna paraula així, i es veu que devia ser…no ho sé, ja no m’enrecordo ni del que significava, ja ho veus.

-Sí que te n’estàs recordant i ens ho estàs explicant molt bé. Es devia muntar una bona pel poble amb aquesta obra.

-Sí, perquè la gent no ho sé, la gent devien dir: “que xerri el capellà”, però sí,que et senties allí petita com un…,va!…

-I no en veu fer cap altre de teatre? Només aquestes dues?

-No, només aquetes dues, jo. Lo “Ferrer de tall” ja l’havien fet uns d’altres. La Roseta, la meva germana, que ens portem 20 anys, a la seva edat ja l’havia fet i no sé quins altres amb una altra edat també la van fer, vull dir que cada d’allò l’anaven repetint.

-És a dir, que a l’Argentera hi havia una mica de tradició de teatre, de fer teatre aquí al poble.

-De fer teatre, no veus que no hi havia res més…mentre ansatjaves i d’això, ja passaves lo rato, cada dia anar a ansatjar…bueno cada dia, o el dia que deien, però també t’ho passaves bé.

-Per què quan no anaves a assatjar, Conxita, a casa què feies? Perquè al col.legi ja no hi anaves…

-Allavors hi anàvem hasta grandetes, no…o doncs mira, feia el que feia tothom, ja no m’enrecordo

-Ajudaves a casa.

-Sí, això mateix, i anaves al tros a plegar avellanes, a berenar, a espigolar, a espampolar, al que hi havia. Però no sempre. Después vem fer guants, guants, de malla. Sí, potser tenia 15 o 16 anys que vai començar. Vai ser la primera. I vai haver d’anar a Riudecols a peu. I saps qui m’hi va acompanyar el primer cop?.La meva padrina, la Rosita Domingo. Fixa’t que no es podia moure quasi de la camilla, del que pesava, allavons no devia ser tan grossa! Perquè…ja et dic, tenia uns 15 o 16 anys i m’ hi va acompanyar perquè ella tenia uns parents, o no sé si seria de Riudecols, tenia uns parents que en devien fer. Jo vai ser la primera, però después:- “ai no, no”, totes:-” més m’estimo, ai no, no” que anaven a fer la xurrillo ( min 20), coses d’aquetes, però jo em vaig destinar a fer això. No sé si ens pagaven 15 pessetes.

-Per cada guant?

-Per parell i s’arribàvem a fer la parella cada dia. Doncs en aquells temps les que anaven a fer feina no sé si guanyaven 2 o 3 pessetes més. Però fixa’t lo que t’estalviaves!, valia més estat aquí a la fresca i fer això, jo vaig passar per aquí. Però después me van seguir totes, totes ho van fer. Que después ne va ensenyar la Melica. Ne van anar a aprendre a Duesaigües i unes altres noies que no sé com se deien… les Quiques. No sé si les has sentit anomenar? Eren 3 germanes de Duesaigües.

-I us ensenyaven a fer les malles, bueno ensenyaven a les altres. 

-No, donaven feina, tants parells i per tal dia…

-Ajudàveu a casa amb l’ economia. Molt bé.

-Uns quants anys ho vem fer i después ho vam anar fent totes i ens ajuntàvem o aquí a la placeta o allà baix a cal senyor Jaume, com se diu ara, de la Maria Teresa Saló, d’aquells…. que són molt amics amb tu.

-De cal Saló.

-No del cap d’avall dona!

-De l’Ernesto, de la Mònica.

-De l’Ernesto. Aquella casa era de l’avi de l’Ernesto i com que la Maria també en feia, aquella casa la fèiem servir, per anar totes allí, a l’entrada, i mira i rient i cantant i d’allò mos passava el temps. I a la hora de la novel·la anàvem a sentir la novel·la, fixa’t de ràdio, no recordo el nom… d’aquetes que feien…, mira los veig però no em surt… I a tal hora ja ens tenies i cap a casa de la Maria Pacrel a veure, bueno escoltar ….la novel·la. En aquells temps no hi havia ràdios per les cases, bueno sí que hi havia algú que en tenia, però no tothom. Naltros no en teníem.

-Clar, se n’anaveu a una casa que sí tenien i a escoltar la novel·la. Com ha canviat tot, no Conxita?

-Ohh! Mare meva!

-I quines festes més recordes, després de Sant Joan…quines altres festes hi havia?

-Sí, el dia que ens semblava fem un berenar o fem això o fem allò, això sí. Però tal dia senyalat per això… no ho recordo. Potser la Mª Pilar i l’ Anton tenen més memòria i recordaran.

-Després de Sant Joan, potser la festa que venia ja era la Festa Major, Sant Bartomeu.

-Però com que hi havia l’estiu, sempre es feia alguna cosa.

-Sí clar, sempre hi havia sopars, berenars…

-De fixes de dir tal dia es fa cada cada any…

-No, us ajuntàveu i feieu…

-De tant en tant se feia una festa.

-Perquè, ara potser me’n recordo malament…Pot ser que hi havia una temporada que cada diumenge anàveu a ballar?

-Cada diumenge anàvem a ballar, és clar! Tot l’ any.

-Sempre hi havia ball els diumenges?

-Sí. Los nois aquí i naltros allà i teníem,,vam comprar un tocadiscos, amb… i quan compràvem un disco, que llavors eren grossos així, era festa major, però amb aquell disco ballaves tot l’ any, ehh! No n’hi havia d’altre, ves!

-On ho féieu això?

-A la Societat. Lo que allavors hi havia un biombo. Te’n recordes del biombo?

-Bueno, jo sí que vaig veure un biombo. No sé si és el mateix o és un altre.

-Ho posaven així: aquí els homes que jugaven a cartes i aquí naltros

-Naltros, que hi havien els homes i les dones separats?

-Lo jovent?

-Sí

-Home, sí és clar, però mos venien a buscar a ballar i au, a ballar! Mira o a enraonar, no sé ja exactament…

-A passar-s’ho bé.

-L’Assumpción o la Maria Ferré, no sé quines eren, que venien cacauets, Ai mare meva…

-Quants anys fa, no, de tot això, Conxita.

-Ni ho sé ja, eh.

-Pues setanta i pico deu fer. Tu devies tindre uns quinze anys, de quinze a vint potser…

-Bueno, en tenia quinze i en vaig tenir vint i això va anar allargant-se.

-I llavors un cop s’ acaba l’ estiu…

-Allavors venia el plegar avellanes… i baixaven una preciositat de noies de per aquí en amunt… Allavons sí era sagrat lo ball, ni per la finestra nos deixaven aguaitar. 

-A veure, a veure, explica’ns-ho això.

-Que ballaven els nois amb… eren bones noies eh , però els hi agradava disfrutar, i sortint cansades d’aquella manera, ballant hasta les tantes, i l’endemà a plegar avellanes. Al menys se n’hi van casar, la de la Pura, no sé si va anar a ballar…però la Mª Teresa se van conèixer anant a plegar avellanes, la Mª Teresa del Josep Maria de ca la Pura. La Rosita Samarró també d’anar a plegar avellanes, no sé si va anar a ballar mai, pobre, o potser sí. Però baixaven d’aqueixos pobles de per aquí dalt, noies així en grups, que es coneixien i mira…s’ho passaven bé. I les d’ aquí a guaitar però…. Nosaltres ni a guaitar perquè s’enrabiàvem, al fi i al cap què deurien fer, no?…Ballar.

-I això eren els balls que fèieu el diumenge.

-Aquella temporada cada dia feien ball. O no sé si cada dia, cada dia que volien…naltros sí, els diumenges o de festa que ens semblava. Después va vindre el cine, lo Sant Lluis ens va portar el cine que semblava que arribés…

-Qui sap què!

-I lo feien allí, al davall de com se diu, del terrat de l’ abadia.

-Sí, a la sala parroquial.

-Que hi vas anar al cine allí?

-El cine ja era a la Societat, però alguna pel.lícula he vist allí. Quan ho van traspassar allá, llavors ja…

-Això devia ser un aconteixement el primer dia que veu tindre cine.

-Ohh! Siii!

-Tot el poble allí posat devia estar.

-Tot lo poble, però la gent gran no estaven per romanços. La Carme de Garcia, que era com una espècie de tràfec, era la primera d’anai i ja tenia puesto guardat per la Miquela, per no sé qui, per totes les seves amigues i el jovent allavons al darrera. Au! Que te’n recodes de la Carme García? 

-Sí que em sona, jo era molt petitona, però sí la recordo a la Carme,sí.

-Era bona dona però molt tràfec. 

-En el rentador les dones anàveu a rentar, fins que vau tindre la rentadora a casa, però que ja devies ser gran tu, Conxita, quan vau tindre la rentadora a casa?

-Um…no sé els anys… però la primera que vaig tindre va ser…, d’aquetes….. que havies de posar la roba, després hi havia un curullu i rrrrrrrrrrrrrr la treies i después havies de fer aquí al safareig i, tant fos estiu com hivern, l’havies de vindre a esbandir aquí.

-Era cada dia que havíeu d’anar a rentar la roba?

-Oh, és clar! Qui tenia roba cada dia, qui tenia un cop a la semana, un cop a la setmana…A casa teva em sembla que sempre van anar a la plana.

-Sí, sí que em sona.

-Se m’explicava  que ton padrí posava no sé si uns cubos o no sé què, carregava l’animal i avall. Cadascú s’ho havia de manegar.

-Ohh i quan devia veure la rentadora, jo això ja tampoc no ho recordo, però imagina’t si això també devia ser un aconteixement!.

-Clar.

-El… també el devien fer quan va vindre el Toda

-Potser, no ho he sentit dir mai, però pot ser que sí. Una cosa per investigar, quan se va fer el rentador. I després de les avellanes? Què venia?

-Mira, Tots Sants.

-I què feieu per Tots Sants?

-Ara no re, bueno això dels panellets ja ha sigut més cap aquí, eh.

-No hi havia panellets abans? Valtros no en féieu?

-A casa nostra em sembla que no…hi ha gent que sí… són coses que han anat vinguent…

-I quina festa es feia al poble per Tots Sants?

-Ai, la mateixa que ara. Anar a menjar castanyes i panellets i ja s’ha acabat…no ho sé si el jovent feia ball aleshores o…igual que ara, mira, ja s’ha acabat!……..No ho recordo, eh.

-Llavors ja comença el fred, no?

-Això potser ho sap més  l’Anton del castell que tenen memòria…

-L’Anton sí, ja li hem preguntat a l’Anton també. I després de Tots Sants, ja venia Nadal, no?, Les festes de Nadal. 

-Mira, anant vivint com tothom, jo no ho sé, ja tampoc no me’n recordo. Després de Tots Sants què ve?. Mira, ara la Puríssima, també es feia festa…..no sé què més ve ara…

-Nadal, Sant Esteve, Cap d’any.

-Nadal ja fa anys que se celebra, bueno, abans abans, mira jo no ho sé perquè tampoc  gaire celebració no sé si la fèiem,  perquè tampoc no anava tot…ves! Després de la guerra  imagina’t, tampoc podíem anar celebrant, la gent. Hi ha gent que sí que podia anar celebrant, és clar, però después va anar vinguent que es va anar celebrant tothom més i la gent ja estava més bé, tot això també…però… Cada cop…Va quedar magre tot això después d’una guerra…i aquí encara hi havia menjar, patates i això eren, no l’acabaves… hi havia puestos, pobres nanos, que feina rai! Bueno, mira, ja ha passat.

-Ja ens hem presentat un altre cop a sant Anton. Sí, ja estem a principi d’any. Per què aleshores les feines que feien les senyores?

-Cadascú s’apanyava a casa seva. Hi havia la Maria Ferré, que anava, pobre, va fer un munt d’anys, si a una casa li feia falta anar a rentar o anar a passar baieta, o…si…La Maria Farré i no sé si l’Assumpción potser també, pobre.

-I a casa com fèieu la feina? Perquè valtros teníeu animal. Jo recordo Conxita quan jo era petita, que valtros encara teníeu matxo o no sé…

-Somera. Mira, estava aquí a l’entrada.

-Sempre vau tindre animal? Una somera sempre?

-Hi ha cases que sí, que treballaven en boscos o aquetes coses, perquè aquí a casa també havien fet carbó lo Domingo i el Josep. Me’n recordo que per allà dalt…., com se diu aquell?…el Motxilló. Va haver un any que en feien i, potser era la Maria, els dos, a la carbonera abaix, anant-los a tirar, a buscar, a baixar, avall, avall, coses així, ves, mira  la gent! I després devien vendre el carbó…I aquí també van vindre molts carboners, gent a fer carbó, d’aquí de la part de Tortosa.

-I venien i s’estaven una temporada i marxaven? O vivien aquí?

-No sé el temps, no sé si dos o tres…no sé…El temps que tenien per fer el carbó… Te’n recordes d’un nen que tenia 5 dits? Ai! 6 dits…Juanito?…Aquella gent van vindre molts anys. Aquí a casa nostra la Carmelita  después va vindre a plegar avellanes també uns quants anys, aquí a casa. I dormia aquí.  Veus, de… de gent de carbó, ne van vindre molts de gent de carbó, que feien carbó.

-No ho sabia que venia gent a fer carbó aquí a l’Argentera.

-I la gent s’ajudaven d’això. Perquè ara tens boscos i no pots tallar ni un tronc, no te’n donaran res, no. Allavons la gent com és ara, o si un any no hi havia gaire collita, doncs mira…venien 100 pins o els que fossin i s’ajudaven, però ara, no té preu res! 

-I de la mina, Conxita, que també aquí al poble hi havia gent que treballaven a la mina, no?

-Sí…Va haver uns anys….i…i la quadra estava feta de bocinets, que havia una femella. Hi havia una, que li deien” la pell de conill”, pobre dona, portava un abric, i va tindre una criatura que se li va morir. I naltros, jo devia ser molt  jove, i totes vam anar a veure-la i la tenia posada, pobret, a terra, bueno devia ser l’habitació, però molt d’allò, allà  ajegudet. Mare meva, pobra gent! Ai, ai… vai tindre una miqueta de cosa, no? I després devíem de fer enterro. No sé si la va enterrar aquí o…sí, penso que sí. No ho sé això. Ja no me’n recordo…però de recordar això, que la vam anar a veure, sí. I que va morir. 

-Molt bé, molt bé. Jo, podem parar, podem parar, portem una estona llarga, mira no sé ni quina hora era.

-Què voleu dir que recordareu lo que he dit jo? Què ho graveu? Ahhh!

-Sí sí ho gravem

-No ho sabia jo això, que no hauria enraonat tant!

-Jajaja. Molt bé. Moltes coses han sortit.

-Ai mare meva!. Així sí que m’ han fomut!

-No home no!

-Pensava: no ho escriuen

-Quina memòria que tenen no? Jajaja. Però no farem res que no vulgui. I una fotografia? La podem fer Conxita?

-No no

–No, bueno si no vol no, està clar.

-Sortirà com un careto ja, no!

–Si estàs molt bé. 90 anys, ningú diria que tens 90 anys Conxita.

-Per això mateix, que tinc 90 anys.

-Però ningú ho diria.

-No, de mals… em fa mal aquí, em fa mal allà, mare meva!