Xavier Roman (XR): Quin dia és, avui? 10 de novembre de 2021, som a Barcelona. Entrevistem en Joan Roman Ferrer.

XR: Quan eres al poble, On vivies? 

Joan Roman (JR): a Ca la tieta Rosa, que ara li diuen Cal Sico Pep. Jo he sentit anomenar «Sico Pep» però no sé per què. Sí… Ui! Jo vaig viure a tres llocs. Primer vaig viure allà on viu ara la mare del Joanet, Cal «Tricufort» (Cal Trucafort). 

Allò era Cal Tricufort. Que en deien els Quadrers, perquè hi vivien els Quadrers. Ah no, se’m vam anar d’allà perquè hi anessin a viure els Quadrers. Perquè els Quadrers, em sembla, vivien a La Trilla, i llavors es van traslladar per lo que sea, i nosaltres vam anar a viure on es ara a cal Qico (l’actual casa del Josep Porxet).

XR: La de Cal Porxet.

XR: On té ara el Pep Porxet la casa.

JR: Sí. I allà. Perquè es veu que estaven arreglant la casa de la tia Rosa o de cal Sico Pep.

XR: Al capdavall, a la plaça de la Creu.

JR: A la plaça, sí. I llavors, fins que me’n vaig anar als 9 anys, vaig estar vivint allà.

Joana Homs (JH): Quants anys tenies quan hi vas anar a viure?

JR: La mama va morir el 18 de juliol [de 1939]. I jo havia fet els cinc anys a l’abril. 

XR: L’avi era Joan Roman Llaberia.

JR: Va ser una casualitat que es morís el 18 de juliol. Bueno, perquè la guerra s’havia acabat al gener. Es deia Pepita Ferrer Oller.

La iaia [la Josepeta del cafè] va vindre a Barcelona i es va trobar doncs, ja sabien que la mama [s’havia mort]. La mama va estar em sembla que tres mesos, a la Clínica del Pilar. Es va morir d’una infecció. El papa deia: «amb la penicil·lina no s’haguessin mort ni la mama ni el teu germà», mon germà que jo no vaig conèixer perquè va morir l’any 29, i també va morir d’una pulmonia. Llavors si agafaves una pulmonia, ja no t’arreglaven.

I llavors clar, Què en tenien de fer, de mi? I es va decidir que la iaia se m’emportava a l’Argentera. Hi vam anar amb el tren. 

Venia el Marcel·lí [Marcel·lí Rafart Roman, cosí germà]. Perquè el Marcel·lí, al temps de la guerra, al seu pare el van mobilitzar i va anar a tirar trets i suposo que perquè la tieta [Pepita, la mare del Marcel·lí] estès més tranquil·la, el Marcel·lí va anar a viure no sé si un any o així a l’Argentera. 

I anàvem ell, la iaia i jo amb el tren, amb el correu. Jo no havia vist mai el què era un tren… I me’n recordo que vam parar [a Reus]: «-El maquinista va a dinar!» I llavors la gent, si volia dinar, també baixaven i passava un amb un carretó amb tot de coses, i venia doncs begudes i lo que hi havia. I allà vam trobar el Josep Maria Alzina que també anava a l’Argentera i com que el Marcel·lí havia viscut allà, el coneixia. Jo no sabia qui era: «-Sí, sí, també és de l’Argentera! Hola, què tal!…» Suposo que va pujar més avall, perquè els trens llavors anaven molt plens perquè n’hi havien molt pocs.

A l’Argentera, me’n recordo que jo ja feia poc temps que vivia per allà, que van fer el bateig de l’Isidro Torroja. Jo no sabia què era un bateig. I feien un partit de futbol al camp antic, que era a la plaça d’Escornalbou -allà hi havia el camp de futbol- i no sé, vaig preferir anar a veure el camp de futbol que anar a un bateig. 

Però jo no sabia que al bateig tiraven avellanes torrades i [confits]… L’endemà m’ho van dir… Me’n recordo: vaig anar-hi [allà on va fer-se el bateig] amb el Josep Maria de cal Pere Viudo, ell m’ho va dir. Bueno, vam anar allà [on va fer-se el bateig]. Vivien a la Casa vella [a la Plaça de la Creu], a l’últim pis. Clar: Hi ha tres o quatre pisos allà. I diu que van agafar una senalla, que en diuen allà, plena d’avellanes torrades i també hi havia anissos i, peladilles blanques, i es veu que les anaven llençant i a l’últim van dir: «-Té, les últimes, No?».. [I els que hi havien estat deien]: «-Sí, les últimes les van tirar aquí…» Bueno, i llavors les peladilles al tocar a terra es trencaven, i saltava el blanc [i nosaltres] l’endemà: «-mira allà!», «-aquí n’hi ha un tros, tu…»… Lo que recordo.

I quan anava a l’escola, amb la senyora Antònia Coca, que era la mestra. I encara la recordo, que fotia un fred que pelava i estàvem esperant que sortís, perquè ella vivia allà al costat, al pis aquell [de sobre el col·legi] i baixava amb un braser. Sí. Amb una nansa i llavors hi posava els peus a sobre. Baixava amb allò i portava un rellotge i pobra dona era, era vellíssima, molt vella. I caminava per allà aquells pedrots, entrava i llavors ens feien classe. Hi havia nois i noies junts. Bueno, aquí hi havia els nois, aquí hi havia la mestra [sota la finestra que dona al barranc], allà hi havia les noies. Noies n’hi havia menys, no sé per què. Sé que hi anava el Josep Dominica, el Lluís Castellví, que estant jo allà (no sé si era el primer any o el segon, perquè jo hi vaig estar quatre anys) venia, però es va despedir perquè quan feien l’edat (em sembla que era 14 anys) ja no continuaven anant a escola. D’aquest me’n recordo que es va despedir. I del Modesto que també es va despedir. 

El que recordo més era l’Amado, perquè l’Amado el coneixia tothom, que era molt entremaliat. I la senyora Antònia tenia una palmeta i [deia] «-Vine, para la mà!”, llavors ell  l’hi agafava i la cremava, i després [la mestra] no trobava la palmeta. «-La palmeta! La palmeta!» Ja la podia buscar, estava cremada: perquè a l’hivern li portaven llenya i teníem una estufa allà i l’enceníem… 

El llibre que em van donar, petit, prim, i recordo que el paper era groc. Un paper bastant gruixudot i groc. I allà hi havia doncs tot, em sembla, els problemes, les lectures, la gramàtica… Com una enciclopèdia en deien d’això, que fèiem allà a l’escola. 

Qui venia [a l’escola] de la meva edat era l’Isidro de cal Ferrer. Però no el recordo [gaire], el que més recordo era el Josep Castellví, perquè com que tenia les seves dificultats, i jo no em vull posar cap medalla, però em sabia greu que els altres li prenguessin el pèl i així. I mig el defensava, perquè jo tampoc no era per defensar perquè els altres eren molt més espavilats que jo, no?. 

Al Joan del cafè [el Joan de Balaguer] el van expulsar de l’escola. Perquè es veu que era de la pell de barrabàs i el van agafar [fent-ne alguna]. Quan en feies alguna et tancaven a la comuna, i t’estaves allà una mitja hora, o un quart o lo que fuera. El Joan es va emprenyar quan el van tancar, va agafar la tapa de la comuna i va començar a fotre cops a la porta fins que que la va trencar. La mestra va anar a parlar amb sons pares i els va dir: «-Miri, aquest xicot, no el vull a l’escola. Està expulsat». I llavors va vindre a viure a Barcelona. Va viure a casa, amb el meu germà. Això m’ho va explicar la tieta, Eh? 

I en canvi amb l’Isidre de Cal Ferrer sí que fèiem casetes. A veure com t’ho diré. Davant d’allà on viu ara la germana de l’Ernesto, la primera casa abans d’arribar a casa de la tieta Pepita [on el carrer de les flors troba el Colomer], doncs allà hi havia un carrer, un camí, i hi havia un marge d’una alçada així. En fer les cases [barates] això va desaparèixer. I allà la gent anava a llençar les cendres. Amb les cendres, si les pastes, queden fortes com si fos un ciment. I anàvem allà a buscar la cendra i amb trossos de rajoles i així fèiem cases. No n’acabàvem cap, Eh?, però me’n recordo que amb l’Isidro mira, ens agradava…

Una vegada es va tindre de matar un gat, no sé ni de quina casa era ni res, no sé si és estava malalt o…. 

XR: Si estava rabiós…

JR: I li van encarregar la feina a l’Amado. Perquè l’Amado de molt petit son pare ja li deixava una escopeta. I portàvem el sac, amb el el gat a dintre, el van penjar en un ametller al camí dels Pous, vam caminar un tros, i el van lligar allà i va agafar l’escopeta “pum”, i va fotre un parell de tiros i va matar el gat. És l’única cosa que recordo així.

Jo també era l’escolà. I amb el Josep [Castellví] anàvem sempre junts perquè era més o menys de la meva edat. Érem igual d’alts. Per estudiar lo que contesta l’escolà vam estar una setmana per aprendre-ho. I n’hi ha un que ara de gran encara recordo… Hi ha una resposta que és el “Suscipiat”: “Suscipiat Dominus sacrificium de manibus tuis, ad laudem et gloriam…” i aquí em perdo ja. El Josep no, el Josep se’n recordava. La missa ens tocava una setmana a cada escolà. Un fred que fotia, a les vuit del matí..! La tieta sempre em deia: «-Va, que faràs tard!» Érem quatre: l’escolà i el senyor rector (mossèn Arturo i jo), i hi havia la senyora Angeleta Cabussona, la tia de cal Pascaló, la de ca l’Agustí, i la senyora de l’estanc. Amb Mossèn Arturo anàvem a doctrina. Inclús tenia un Cine Nic, i ens feia alguna projecció.

I la comunió. Jo vaig fer allà [a l’Argentera] la comunió. Vestit de mariner. Estava guapíssim, jo. Em van fer una fotografia! Mira us ho explico: Uns amics del papa i de la mama (això ja no és de l’Argentera) eren de la Penya Condal de Barcelona. A l’estiu llogaven un autocar un diumenge i se n’anaven a la Costa Brava i s’hi estaven tot el dia i tornaven. Eren una colla i tots més o menys podien pagar-ho. Hi havia molta relació. Quan van saber que el fill de la Pepita havia de fer la comunió, un que era perruquer va dir «-Res res, res, jo el pentinaré!». Primer em van portar a cal barber: hi havia cabell per donar i per vendre! Després em van pentinar. Després ens estava esperant la tieta Pepita [Pepita Roman, també de l’Argentera] davant de El Molino. Allà la tieta Pepita diu: «-Oh, massa arrissat» I em passa la pinta.

I llavors anem al carrer Nou [de la Rambla]. Baixant a mà esquerra a 100 o 150 metres abans d’arribar a la Rambla n’hi havia un de la colla [de la Penya Condal] que era retratista i feia fotografies i em volia retratar. I el papa va dir: «-Aneu allà». I allà em van disfressar de mariner i no sé qui em va deixar un llibre, d’aquells de laca, blanc. Mentre estaven dient no sé què jo estava mirant el llibre i em van dir «-Ui! Ara estàs bé, no et belluguis!» I tenia una fotografia llegint, que ha desaparegut.

Jo vaig fer la primera comunió sol. Potser no hi havia ningú més [de la meva edat]. Però l’havia de fer el mateix diumenge que la Isabel Maria [Crusat, de cal Guillem]. I ho recordo perquè deien: «-Ai, semblaran dos nuvis!». Però la Isabel Maria es va posar malalta. I al final jo vaig fer-la sol un diumenge, i ella l’altre diumenge ja la va fer. Però això sí, em feia gràcia que deien «-Semblaran nuvis, semblaran nuvis”.

Anàvem a peu fins al pantà per menjar la mona.

JH: Per la Mona, què menjàveu?

JR: Menjàvem… Un tros de coca amb un ou dur, Eh? Agafaves l’ou dur i feies el senyal de la creu al front, al melic i a les espatlles. Havent fet aixòt agafaves l’ou i “pum!”, picaves al front per esquerdar-lo, i el pelaves i te’l menjaves, amb un tros de coca.

Amb el tren correu que baixa, baixava la gent de tots els poblets de dalt i anaven a Riudecanyes, i pujaven amb l’últim [tren] cap a casa. I el tren anava [ple] com un tramvia de Barcelona, Igual. Tothom hi anava i allà feien ball. I feien ball [també] a la Societat. Que jo no hi vaig entrar mai, perquè jo era un crio. I quan arribava mira, a peu, pam, pam, pam, cap a casa. Quan marxàvem, més o menys marxava tothom a l’hora. Però a l’hora de tornar els més grans es quedaven a ballar.

I la festa Major, és clar. Jo me’n recordo de la primera vegada que en venia un [cantant] que portava un micro: «-Oh, porten micro!» I era un nano jove, molt jove, que va tindre molt d’èxit. En cantava una (O Susana), que va tindre molt d’èxit. 

Hi va haver un dia que [els músics] se’n anaven amb el primer tren. I van dir: «-Coi tu, pleguem», per poder-ho desmuntar tot, perquè amb un carro els hi baixaven els trastos fins a l’apeadero. I se’ls va ocórrer dir: «-Bueno, doncs toquem l’última…» I la gent volien ballar i els hi van dir: «-Dropos! Dropos! Dropos!» Potser els van dir «escolta tu, per un quart més no vindrà d’aquí, no? Ara pleguem amb tranquil·litat…» Però coi aquells tenien ganes de ballar! Potser no sabien si amb el carro podrien arribar puntuals, no sé…

Em va fer gràcia perquè el Joan, el meu cosí, el Joan de Balaguer (que no és de Balaguer) no ballava, no era dels que més ballava. I era dels que més cridava: Dropos!, Dropos! Va ser una reacció espontània de tot jovent del poble. S’ha de tindre en compte què allò era la Festa Major…

A la Festa Major hi havia dos balls. I dues processons. El primer sant Bartomeu i l’endemà devia sortir la mare de Déu. Encara que feia d’escolà, no me’n recordo. I per Setmana Santa també es feia  la processó amb torxes. 

A mossèn Arturo (que era el pare de tothom, molt bon home) se li va ocórrer que podríem cantar caramelles, per la segona Pasqua. I va ser una cosa [notable] al poble, almenys quan jo hi vivia encara. El Joan, el meu cosí, el de Balaguer, va resultar que cantava molt bé. I inclús el dia de les caramelles un li deia: «-Has de beure un ou batut perquè així s’afina la veu», i l’altre «que t’has de prendre no sé quantos»… Eren 15 o 20 [cantaires], nois i noies. Cantaven als llocs on l’agutzil tocava la trompeta i explicava «-Per ordre del senyor alcalde es fa sapiguer…» [els cantaires] paraven i cantaven. Recordo una que deia: «Pa, salut, bones collites, gràcia plena i fills humils…»

Jo vaig anar a totes les cantades. Tot el poble no hi anava, però la canalla sí. Portaven una cistella i un els donava avellanes torrades, els altres allò altre… El primer any va ser un èxit, els altres ja no hi he sigut. No sé si van fer-ho més temps, perquè quan mossèn Arturo se’n va anar jo ja no estava a l’Argentera.

El Joan ja treballava. Era bastant més gran que jo, almenys 10 anys ens devíem portar. Ell portava el camió de can Pascaló. Quan va tindre l’edat, com que el tiet Salvador [marit de la tieta Maria] era de cal Pascaló (però no era l’hereu), el van portar a Reus [al Joan] perquè li donessin el carnet de conduir, i portava el camió. Així el Joan [Pascaló], o sigui el pare de la Maria Dolors, el va agafar perquè l’ajudés.

Em van comprar un llibre de música perquè mossèn Arturo, a qui feia d’escolà, l’ensenyava música. I anàvem allà: «-do, re, mi…» Però només vam fer 3 o 4 pàgines. Va vindre l’estiu; jo cada any baixava a Barcelona una setmana o així, perquè em compressin roba i veure el papa. I aquell estiu el papa em va dir: «-Bueno, ara ja no te’n tornaràs a l’Argentera. Ara ja viuràs aquí» I mira ja està. Jo vaig desaparèixer de l’Argentera. I tenia nou anys. Recordo que tenia nou anys. Vaig estar-hi allà 4 anys…

JH: De totes maneres a veure, el que és casa a l’Argentera era el cafè. I la botiga.

JR: El Cafè era casa. Però es van fer els pisos i es va canviar tot. On hi ha la porta que es va fer per pujar als pisos, hi havia una sala. Aquí [en aquesta sala] van fer un dinar que inclús va vindre el senyor Llopis i totes les autoritats, no en sé els motius. Devia ser per la Festa major. [Al cafè], quan era la Festa Major, érem una gentada de la família. Però a més a més els estius hi havia gent que s’estava a la Fonda.

Era el Cafè. l la Josepeta del Cafè, i la Maria del Cafè… La història és més llarga: La iaia estava casada amb el Juan. El padrastre del Juan era en Joan Cabré Cassadó, que no sabem de quina casa era. En Joan Cabré Cassadó va anar a fer la mili a Màlaga, i com que feien tres anys de servei, va conèixer a una senyora que es deia Cristina, que era vídua. Quan el van llicenciar en Joan Cabré va vindre a l’Argentera amb la Cristina i el fill que tenia, el Juan. No sabem amb quins mitjans comptaven, perquè per tenir aquella casa, que és un casalot… 

Hi havia un altre Cafè a l’Argentera. Era allà on viuen els Lechado, quan baixes per la Deumera des de l’església, al costat de cal Pau [on hi viu la Purita Salgado]. El propietari era el Federico [XXXX] tenien un cafè allà. I el portaven. 

El tomb del Federico és el que hi ha quan anem a peu cap a l’apeadero, després del camí del cementiri, hi ha uns tombs, a la dreta, a l’esquerra i un que tanca molt a la dreta, a la baixada de les ferreries. Doncs aquests tomb, on hi ha la vinya dels Lechado, era del Federico. I per això en deien el tomb del Federico. Des de casa de la tieta Maria es veu la carretera i la gent al migdia anava allà, no tenien res més a fer, a l’hora de dinar. La distracció era observar la gent que passava per la recta de la plana, que venien del tren o del tros. Sovint, per la manera de caminar ja sabien qui era: «-Mira, el Josep Mosset, oh, va molt carregat, avui. El Modesto no l’ha anat a buscar amb la somera…» Quan passaven pel tomb del Federico, quedaven fora de la vista: Llavors no els veiem i es comentava «-Ara passen pel tomb del Federico…»

Doncs la iaia [La Josepeta del cafè] es va casar amb el Juan. Quan allà a l’Argentera no s’hi podia viure [per la fil·loxera] la iaia que era «muy echada palante» va dir: «-Aquí ens fotrem de gana. Anirem a viure a Barcelona» A Barcelona es guanyaven la vida venent vi i oli de l’Argentera i a més a més tenien un bar [una petita taverna] al carrer Zumalakarregui [avui carrer Riego, a Sants]. El papa explicava que obrien a les 5 de la matinada i servien barreges [pels traginers de l’estació de Sants] i el papa es llevava, servia barreges i quan era l’hora se n’anava a peu a treballar. EI papa llavors tenia 11 o 12 anys, perquè als 11 anys el papa ja el van posar a treballar. De Sants baixava fins aquí al carrer Manso que anava a la feina. A Barcelona la iaia venia pel carrer vi i l’oli, amb un carretó. El papa l’ajudava… Un dels clients habituals de la iaia, el senyor Eudald Roca i la seva dona, la senyora Marina van proposar a la iaia d’ensenyar l’ofici de modelista al papa. I així va començar a treballar, d’aprenent.

Al morir-se els avis, els que portaven el Cafè de l’Argentera, la família va dir a la iaia i al Juan: «-Si ara vosaltres no us el quedeu, no tindrem Cafè». I van decidir doncs tornar-se’n a l’Argentera. La iaia va anar a parlar amb el senyor Eudald i la senyora Marina: «-Miri, ens n’anem a l’Argentera a quedar-nos-hi, i el nen ens l’emportem». I el senyor Eudald li va dir «-Oh, és una llàstima, aquest noi és molt espavilat, que marxi al poble és una llàstima. Miri, si el deixa amb nosaltres li farem la vida [ensenyar-li l’ofici i fer-se’n càrrec del menjar, la roba…], però dormir no». Potser vivien en un lloc on només hi havia una habitació. Vivien per allà a la vora [del carrer Manso] però no sé on. Llavors van trobar un parent, que era francès, que vivia al carrer de la Cadena i els hi va dir que tenia allà una cambra amb un llit i que es podia quedar allà. Des de llavors el papa es va quedar a Barcelona: vivia i menjava a casa de la senyora Marina i del senyor Eudald, aprenia l’ofici i anava a dormir allà al carrer de la Cadena.

Al carrer de la Cadena hi havia una colla [de personatges]… El papa explicava anècdotes de quan es van fer una mica grans. El papa portava un rellotge de butxaca, perquè devia fotre el merda de que tenia rellotge (com que treballava) i li prenien [sense que se n’adonés]. I li preguntaven: «-Joan, quina hora és?» i ell exclamava «Ja m’han fotut el rellotge!» I els seus amics li responien: «-Té, burro, que sempre estàs dormint!». 

Quan millor s’ho passaven era quan destrossaven un bar. El papa era així… Es veu que eren uns tios amb ganes de [gresca]: Això m’ho havia explicat el papa. Entraven en una tasca de per allà: «-Hola, Déu lo guard…». I el papa procurava emprenyar algú. Quan aquest pujava el tó «Vés, nano, que et fotrem una òstia…» aIgú altre de la colla s’hi afegia: «-Pegueu-me-la a mi!» I patapam, bueno; El bar a fer punyetes! I llavors marxaven corrents. Mira, disfrutaven així. Ho explicava el papa.

Però tornem a l’assumpte del Cafè, No? La iaia, com que era molt emprenedora va dir: «-Farem menjar, farem aquí i farem allà», i va establir la fonda. Que no sé si abans també ho era… perquè a l’Argentera, venia molta gent a passar l’estiu. Per això les cases de l’Argentera no sé quant valien més que a Duesaigües, perquè tenien comuna. Si no en tenien els estiuejants no hi volien anar, no volien anar al corral, amb les gallines… La gent pujava a l’Argentera a estiuejar. Fins i tots es pujaven els mobles, i alguns no se’ls tornaven a emportar.

JH: A la Fonda del Cafè, qui feia la feina era l’àvia, no?

JR: Sí, i la tieta Cristina, la tieta Maria i en ocasions també la tieta Pepita i senyores que l’ajudaven, gent del poble és clar. Mira: una cosa que la gent potser no ho sabrà. Però això ho va viure la iaia: Va vindre a l’Argentera mossèn Pàmies, un capellà, que era una fitxa perquè va vindre a l’Argentera castigat per haver fet un testament i haver-se posat ell com a beneficiari. La família afectada va protestar i el van portar a l’Argentera, allà fotut en un racó de món. 

Al cap d’uns dies d’arribar es va morir un noi bastant jove que estava molt malalt, un d’aquests nois que sempre havien estat malalts. I la mare anava a treballar a casa la iaia, o sigui al Cafè, a ajudar a rentar plats per guanyar-se algo. Es veu que a l’enterrament hi va anar tot el poble perquè ves, era un xicot jove, tothom molt sentit. L’endemà, la senyora aquesta va dir a la iaia: «-Ai, aniré a veure el senyor rector a dir-li lo que li haig de donar de l’enterrament, no?». I la iaia li va dir: «-On has d’anar, dona, Què li has de donar!» perquè es va saber que tot el poble havia donat diners per comprar alguna medicina o alguna cosa, per lo menos per quedar bé.

I la dona va anar a veure el rector i aquest li diu: «-Miri, per a mi igual són els rics que els pobres, o sigui que em donarà les dues pessetes i ja està». I la pobra dona no tenia ni un ral! I li va dir «-No les tinc, ja els hi portaré». I va anar plorant de l’església a casa (ja veus, Hi ha cinquanta o trenta metres, no?) I la iaia, quan ho va sentir es va enfadar molt, li va donar les dues pessetes i li va dir «-Porta’ls-hi!» Al cap d’un moment ja ho sabia tot el poble, Eh? Mossèn Pàmies, que també era una fitxa…

JH: Passo a un altre moment: Els Nadals. Quan tu hi vivies a l’Argentera, l’època de Nadal, Què es feia?

JR: Per Nadal venia el papa i portava la maleta amb la roba i portava quatre o cinc coses més. També recordo un any que hi havia el Marcel·lí, que tenia dos anys més que jo. Però com si en tingués deu, perquè era molt llest! Recordo de cagar el tió, picàvem: «-Vinga, fot-li fort!» I no sé com, però la gent gran posava sota el tió els regals: «-Ooooh! Ha cagat això o allò!» Ja sabíem que el tió no [cagava de veritat] però no ho veies. Jo estava al tanto, i no me n’adonava mai! Ho fèiem al cafè, davant de la llar de foc, amb una boca molt gran. A l’hivern sempre hi havia el foc encès, perquè sempre estaven coent coses, mongetes per exemple, bullint, que s’anessin fent…

Al Cafè feien el sopar dels caçadors. La iaia els hi coïa. Tenien un cossi gran, que no sé què se’n deu haver fet, ple d’escarola. La iaia i la tieta Maria feien el romesco i es remenava tot i es deixava allà, i jo anava passant i veia que anava baixant… I lo que havien mort, s’ho menjaven, i l’escarola, és clar.

Per Sant Antoni primer s’anava a missa. I després tothom venia davant de casa [a la Deumera] cadascú amb el seu ruc, el matxo, o la somera, i feien una carrera. Sortien de la font, arribaven fins el camí del cementiri i tornaven. Jo l’esperava, la carrera. En recordo una que la va guanyar el Joan del cafè [el Joan de Balaguer], amb el matxo cal Pascaló, que era bastant alt. Corrien sense sella, a pèl. I en recordo una que 

el Modesto cavalcava una somera. La somera no galopava i era baixa, i havia d’estrènyer les cames: No tenia on agafar-se! Tothom deia: «Ai, que caurà!» i a l’últim, va caure. Però no es va fer res: si caus sobre la neu no passa res.

Un any que va nevar molt, van fer una bola de neu gran, i [la van aviar Deumera avall]: a l’anar baixant, hi havia molt gruix de neu, i l’agafava tota, s’hi va anar enganxant… I van passar el pont, Eh? Clar, mentre fa baixada va molt bé, però en passar el pont ja era molt grossa i allà la van deixar. Va estar allà una setmana, desfent-se, fent-se petita, fent-se petita…

Quan jo vaig viure a l’Argentera, cada any un parell de vegades nevava. Quatre dits… I el primer any que no hi vaig ser, em van explicar que va nevar tant que a cal Ferrer, per sortir de casa, van haver de sortir pel balcó. La porta va quedar colgada per la neu i no podien sortir! «Aquest any que ni hi sóc, neva fort!» vaig pensar…

Per Setmana Santa, tots anàvem a buscar branques i rames per fer el Monument. Hi col·laborava tot el poble, tota la joventut.

Però es vivia, clar, després de la guerra. Recordo que pocs dies després d’haver arribat, jo estava allà perdut, anava a l’església (jo no sabia ni que era anar a l’església), però com que tothom hi anava, pues mira, anem a missa, No? I allà hi havia els falangistes, disfressats de falangistes, Eh? I amb la canalla i I el cap de la Falange, el que manava, era el Joan de cal Pascaló, el pare de la Maria Dolors, el que portava el camió. Ho tinc gravat, Eh? Ho veig encara.

A les escales de la Societat, al costat, hi havia aquell pla amb un arbre (que ara ja està canviat, quan van fer les obres). Jo estava allà, que hi havia aquella barana, perquè estaven fent instrucció a la carretera, tots disfressats. N’hi devia haver  8 o 10 o 12, no gaires més. Jo no sabia ni lo que era: a Barcelona això no es veia, home, potser sí que veies pel carrer algun falangista, però jo era un crio, cinc anys… Ja em diràs… Però veure allà aquells nois disfressats,  em va im[pressionar]… Aquells allà, vinga, «-Firmes!». Van cantar el cara al sol, van aixecar la mà… Bueno, llavors es van dissoldre, i cadascú a casa seva. Devia ser un diumenge, perquè van anar a l’església, i després van vindre cap allà. Només recordo aquesta vegada. 

Potser allò no m’interessava perquè ja ho havia vist. No sé quan va durar. Potser al cap de dos o tres mesos van dir «-Vés a fer punyetes, aquí no ens ve a veure ningú!».

Jo no ho recordo, els Carnestoltes. No, perquè això no estava, estava prohibit. Disfressar-se i tot això, en acabat. De mica en mica es va anar recuperant.

XR: Fèieu pessebre a casa?

JR: No. Potser sí que algú devia fer pessebre, però a casa no.

Quan això que contaré va passar ja no hi vivia, a l’Argentera:

A l’estiu a mi em facturaven un mes, més o menys, a l’Argentera. Perquè el papa lo que volia era no tindre’m d’aguantar. Jo ja estava acostumat i hi pujava. Si havia d’anar a plegar avellanes hi anava. No les veia, però ajudava amb lo que podia.

A mi m’agradava caminar, anar a donar una volta. I com que de la meva colla, la gent de Reus, venien els caps de setmana però entre setmana no, jo sortia a caminar entre setmana. Molts dies al castell hi havia anat dues vegades.

Allà hi vivia l’Anton, però no li trobava perquè era més gran i ja treballava. Però la Maria Teresa estava a casa. Allà tenien ràdio i diaris. A l’Argentera de ràdio no en tenia ningú. Hi havia la ràdio de la Societat, que no entenies lo que deien. Estava feta una coca, i a ningú se li havia ocorregut anar-la a portar [a arreglar]. Els discos que tocaven [al toca-disc] tampoc s’entenia lo que cantaven. Quan portaven discos nous, «-Han comprat dos discos, Tu!», amb prou feines entenies lo que deien. Cantava el Machín, me’n recordo…

Doncs al Castell me’n recordo que el tiet Ernesto em deia: «-Tu ets aquí? Et pararé una ratera!» Però jo hi anava perquè m’hi trobava bé: podies parlar com si fossis a Barcelona: sabien de cine, quina pel·lícula [estava de moda]… Havia arribat a ajudar a fer els llits!