PREGÓ DE FESTA MAJOR 2012

Benvinguts tots.

En primer lloc us vull dir que estic content, molt content per poder fer aquest any el pregó de festes de la nostra vila. Sabia que més aviat o més tard se’m proposaria aquest fet, tal i com anys endarrera ho han fet la Maria i l’Anton, però també sabia de ben cert que la meva mancança de vista m’impediria tant poder escriure’l com llegir-lo, i això per a mi era un turment i a la vegada una gran desil·lusió. Però ha estat l’insistència d’algunes persones del poble que m’ha ajudat a poder gaudir d’aquesta il·lusió. I… us he de dir, que m’ho he passat bé, molt bé, semblava que fos ahir quan recordava tot el que ara us explicaré. La veritat, m’he emocionat molt, moltíssim. Crec que tots els que arribem a aquesta edat hauríem de deixar aquest llegat, doncs forma part de la cultura del nostre poble, i que tots n’hauríem de gaudir i conèixer. Per altra costat i pel mateix motiu que us he comentat, permeteu-me que sigui el meu fill que el llegeixi, tot i imaginant-vos que és la meva veu la que escolteu.

Un fet com aquest mereix un record des de la meva infància, de com hem viscut aquests dies de festa. Durant molts anys, les festes tan sols eren els tres dies de Festa Major. No, no és com ara que quasi bé tot l’agost és ple d’activitats. Recordo que abans de la guerra, i us parlo dels anys 30 al 36 venien uns firaires que plantaven les seves parades al que avui és la Plaça de la Quadra, allà on hi ha cal Rosendo i una de les activitats consistia en fer tir al colom amb pedres, o amb escopetí.

Més tard, l’esdeveniment de la guerra va enterrar les festes fins l’any 39. I em ve a la memòria que l’any 1936 l’orquesta contractada, tal i com ara també fem el contracte uns mesos abans, no va poder actuar donat que la guerra va començar el 18 de juliol, però en canvi sí que varen venir a cobrar l’import pel que estava contractada. Imagineu-vos, vàrem pagar la festa sense fer-la. Però a la vegada, ells mateixos es van comprometre a tornar el deute. I va ser l’agost del 1939, tres anys més tard, que varen venir a tocar sense cap honorari. Quina gent més complidora! Es deien la Lira de Sant Celoni.

Els balls de festes se celebraven sempre dins del local de la Societat i la gent ben vestida, amb americana, imagineu-vos quina calor. I, tot i la calor, no va ser fins l’any 1947 que vam poder fer el primer ball a l’aire lliure amb la inauguració de la pista, pista que era de terra, i que va ser l’esboç de la que avui és la pista de ball, però amb l’impediment que al mig hi havia una gran copa de formigó, que més tard es va haver de desballestar per facilitar el ball.

Els balls de les festes eren força curiosos i m’agradaria explicar-vos algunes anècdotes que molt difícilment els joves d’avui les entendrien. Abans de començar el ball, els nois demanaven i comprometien els balls a les noies. Tan era així que les noies tenien una llibreta on s’apuntaven els balls compromesos. És encara, algun noi també ho feia: n’he donat un a aquell, dos a l’altra, tres a aquell altra, i s’havia de complir!

Recordo que hi havia alguns balls amb especial interès, com el “ball robat” que era semblant al ball de l’escombra, és a dir, no quedar-te sol quan finalitzés la música, “l’americana dels guapos” on era la noia qui anava a buscar el noi, també “el ball dedicat” que consistia en dedicar el ball a alguna persona o grup. La resta de balls encara tenen vigència actual com el ball del fanalet.

Durant els anys 1945 als 1950 hi havia una gran afluència de gent de Reus i Tarragona, molts d’ells marcats per les influències polítiques i extravagàncies. Recordo una Festa Major, que per cert hi tocava l’orquestra Oms, que la colla de Reus i de Tarragona es dedicaven balls mútuament, fins que els de Reus van dedicar als de Tarragona una marxa fúnebre. Ai! Xiquet, ja

la varem tenir, empentes, baralles… Amb els de Tarragona hi anava un tinent coronel que volia clausurar la festa. Varem ser la gent del poble, un cop més, els encarregats de posar pau i poder seguir la festa.

També em ve a la memòria, una altra de molt sonada, doncs hi havia acampats al castell uns militants de la falange i un grup d’ells es va escapar per venir al ball, i vés per on, a la meitat de la festa un cornetí d’ordres encapçalada pel capità, els va fer formar i a les mateixes escales de la Societat els va pelar al zero.

Més endavant, i ara ja som a l’any 1947, no puc passar per alt d’explicar-vos com vam començar el futbol a l’Argentera. Com ja sabeu, aquest esport és la meva devoció. Abans de fer el camp, jugàvem a la plaça de la quadra, amb una alineació de set jugadors. Recordo com si fos ahir que un diumenge al matí, a les cinc del matí, el Josep Domenica, el Mateu Ferrer i jo mateix vam enderrocar un marge del que avui és l’esplanada del camp de futbol. Cada dia hi treballàvem després de finalitzar la jornada laboral i amb llum artificial. Tres mesos més tard, amb l’ajuda de tots els veïns, aconseguirem tenir el camp enllestit. El vam inaugurar amb un equip de Reus, del Banc de Bilbao, i a part d’empatar i de ploure, també vam perdre la pilota. Aquest mateix any, jo vaig tenir les meves primeres botes de futbol, eren amb tires a la sola, no de tacs! Fins aleshores havíem jugat amb espardenyes. Durant uns anys varem jugar per tota la comarca. Ens desplaçàvem amb el camió del Pascaló. Equip i aficionats dins de la caixa del camió! Apa, anàvem fins i tot a veure el Nàstic de Tarragona. Ens havien multat més d’un cop quan anàvem a veure el Nàstic, però com que el Sr. Governador era del Nàstic, ell mateix es preocupava de que ens retiressin i anul·lessin la multa. Teníem un bon equip, tot i que els camps grans ens desconcertaven, no hi estàvem acostumats. El Lluís de ca l’Agustí, de porter, el Joan Racó, Josep Dominica, Domingo del Pep, Josep Saló, Mateu Forès, germans Bernal, l’Amado i l’Alfredo. També hi jugaven el Josep Torreta i el Josep Quadrer. Allò sí que era un Dream Time!

Tampoc puc deixar passar per alt els anys que varem dedicar al teatre. Varem fer diverses obres, “El Ferrer de tall”, “Les joyes de la Roser”, “La creu de la Masia”, “Agències d’informacions comercials” i no sé quantes més. Fins i tot les fèiem als pobles veïns. Dels calerons que en vam treure vam fer una excursió a Saragossa! Com veieu, tot i no tenir els mitjans que hi ha ara, quasi ens faltava temps! Tot i això, el teatre va anar minvant amb l’arribada del cinema, que inicialment fèiem a la sala parroquial i després a la Societat.

Enguany, tot llegint el programa de festes, he vist que es feia menció a la festa de l’arbre. “El Pendó de l’arbre” n’és l’insígnia, que va començar el Sr. Eduard Toda. M’ha vingut el record de quan era petit, a l’escola érem quasi bé cinquanta alumnes i varem plantar un arbre cadascú i ens n’havíem d’encarregar de regar-lo, podar-lo, en definitiva, de cuidar-lo.

He viscut una gran transformació a la nostra vila, recordo encara haver fet servir el llum de carburo, anar a buscar l’aigua per a casa a les fonts, l’arribada del telèfon, batre a l’era de ca l’Agustí, goretar els boscos, talar la fusta, veremar i trepitjar el raïm pels diversos cups que encara hi ha, el mitjà de transport de la vila (camió del Pascaló i Guillem) i moltes, moltes coses més. He vist com tot això s’ha anat perdent i em crea una certa nostàlgia veure que ara només queden quatre horts pel consum propi i les restes del que un dia va ser tot això que us he dit.

Però els anys passen i no perdonen i avui som aquí de nou pregonant una nova Festa Major. Voldria felicitar a tots aquells que amb el seu petit o gran esforç fan possibles aquests dies de festa. No són temps de guerra, però avui no és fàcil, que amb els dies d’austeritat que vivim es portin a terme tots els actes que poden veure en el programa, que no són ocs. Vull felicitar les noves idees que ha sorgit darrerament i la gent que hi participa, com ara l’engalanament de carrers, el concurs de fotografia, la construcció d’una carbonera, actes que han tingut un gran èxit i adaptats perfectament als temps austers en què vivim.

No voldria estendrem més, però sí que voldria fer un incís. Aquest turment que per mi va ser quan em varen dir de fer el Pregó, no ha estat tal, sinó ans el contrari, he gaudit i molt. Així doncs, animo als que vindran darrera meu a que visquin aquesta experiència, tot i tenir una edat, us asseguro que és força enriquidora.

Molt bona Festa Major a tots!