E: Si ens pot dir quan va arribar a l’Argentera, per exemple?

R: Jo als tres anys, perquè el meu pare va comprar això a Don Eduard. Des dels tres anys vinc a l’Argentera als estius. A l’hivern venia cada quinze dies perquè hi ha la Xurivia, i a baix unes finquetes, que ho va vendre Don Eduard junt amb la casa, i allavorens allò se mig cultivava. Hi havia el Camilo, que era l’encarregat de les terres, i cada quinze dies veníem aquí el meu pare i jo i el meu germà, a veure al Camilo que ens expliqués com estaven les coses… tot això… a l’hivern, a l’estiu aquí.

E: I quan pujaves a estiuejar estava vinculada amb la vida social del poble, amb les activitats?

R: Sí, amb els Vilar érem molt amics, sí. Que té aquí on és ara l’ajuntament. Eren molt divertits i molt dropos (riu). Ens ho passàvem molt bé, i altra gent, és clar. Els Busquets, també venien, que estan al final del poble. I l’Anna Maria Busquets té una casa en pujar a l’esquerra, però ara no hi és.

E: Llavors quan pujaven aquí dalt, per exemple, per la festa major…

R: Buf, ballar i ballar com a boja (riu). Vam ballar molt per la festa major, molt, ens ho passàvem molt bé. Després anàvem d’excursió a les fonts, jo ara no sé si hi va la gent a les fonts, hi ha moltes fonts, ja ho sabeu, no sé si ragen o no. Mira: després de dinar venien els Vilar, vinga, cap a jugar a les cartes, jugàvem a les cartes amb els Vilar, a les cinc de la tarda, venien una que es deia Teresita Baró, que després es va fer monja, i deia: fora cartes, anem a la font, vinga a berenar i a la font. La Teresita Baró ens feia anar a la font i anàvem a la font a berenar, i així passàvem la tarda, així que els senderons me’ls sé de memòria, pedra per pedra.

E: Llavors al coll Rodó, per exemple, també hi pujaven?

R: Al Coll Rodó, vam anar una vegada, sí. És una mica lluny, vam anar-hi una vegada. A la serra no diguem, als estrets. Bueno, això, als pous, un passeig de res, he caminat molt, si.

E: I aquestes excursions quins anys les feia, estem parlant abans o després de la guerra o més cap als cinquanta?

R: Ja et dic, de la guerra, perquè quan va esclatar la guerra era el 18 de juliol, érem aquí, ja per l’estiu. El meu pare va haver de marxar, gràcies a la Maria Macià, la filla del primer president de la Generalitat, Francesc Macià, doncs, la filla, Maria Macià, era contraparenta nostra, perquè el meu tiet Pau, estava casat amb una germana de la dona del Macià, érem contraparents, i la Maria Macià es va portar molt bé, perquè va aconseguir un salva conducta pel meu pare, si no, el meu pare… S’anaven a amagar a la muntanya amb el senyor Busquets perquè els perseguien, i gràcies a la Maria Macià es va poder escapar a la Cerdanya francesa, que hi teníem una parenta i es va escapar. I nosaltres vam marxar d’aquí, el meu germà, que era jovenet, i jo, que tenia 10 anys quan va esclatar la guerra, vam anar a Barcelona i vam viure de caritat tota la guerra, de caritat, per amics i parents, entre Barcelona, Reus, Salou… Vam viure de caritat, no teníem res, res. Del pis de Reus no va quedar res, aquí es va posar la FAI, si, aquí si va instaurar la FAI, en aquesta casa. Hi havia llum de gas, preciosa, i la FAI va posar l’electricitat, mira per on! (Riu). Quan arribàvem, havíem d’omplir un dipòsit que hi havia d’aigua perquè es fes el gas, i a vegades aquí al poble marxava molt la llum, per coses d’electricitat, i aquí a l’entrada hi havia uns llums de gas preciosos, i tota la gent venia aquí perquè era l’únic puesto on hi havia llum del poble. Anem a cal Font (riu). Res, tonteries, però són fets que passaven.

E: I tornant al tema de les festivitats que se celebraven aquí al poble.

R: Per festa major ballàvem molt, participava molt a la festa major, a les processons, els balls, tot.

E: i per exemple, per la castanyada, o corpus o altres festivitats?

R: No, per corpus no hi érem. Només les coses d’estiu, perquè ja et dic, veníem cada quinze dies però no per estar-hi. El Camilo ens explicava les coses com estaven, el Camilo i la Marieta. Aquesta primera casa que hi ha baixant a la font Vella, a mà esquerra, allí era cal Camilo. I l’Amado, un fill del Camilo, em sembla que es va morir. I la Marieta no diguem.

E: I vostès quan pujaven, anàvem amb tren amb cotxe?

R: Amb tren, amb tren pujàvem. No teníem cotxe ni res. De nit, de l’apeadero fins aquí, completament de nit. Després si, el meu pare va tenir un cotxe, un ESECS, però primer amb tren sempre, no teníem res, no teníem res. Ni falta que ens feia (riu).

E: I per exemple, les coses domèstiques de la casa, de les feines que es feien.

R: Sempre teníem algú que ens ajudava, unes noies molt maques, jo vaig portar d’allà, jo visc a Extremadura, a un poble que es diu Almendralejo, doncs, al costat hi ha un poble que es diu Aceuchal, d’on és la Carme, que es va casar amb el Pere Viudo. Moltes noies que havien ajudat aquí, aquesta Carmen, la Cecilia, que també va estar aquí ajudant, la Miquela, que es va casar amb el carter, i estava també amb nosaltres. La Carme era una noia perfecta, sabia fer tot, un vestit una paella, et treia la pols, tot. Un dia li vaig dir: Carmen el dia que marxis de l’Argentera, jo no torno més (riu), perquè era una perfecció. I viu, però ja està una mica gran, ha canviat una mica. I aquesta és extremenya, la vaig portar jo d’Extremadura. (Coses íntimes que no es transcriuen).

E: Llavors, per setmana santa vostè no pujava mai a l’Argentera.

R: Per setmana santa no. Pujàvem tot l’estiu, fins al setembre, el meu pare esperava que recollissin les avellanes. Hi havia, ja ho sabeu, moltes avellanes. A dalt a la golfa, tonelades d’avellanes. I el meu pare esperava l’avellana per marxar al setembre.

E: I vostè anava a fer l’avellana quan era més jove?

R: No, jo a plegar avellanes no hi anava. Hi anàvem els meus xiquets, que en tinc dos, amb una tata que em vaig portar d’allà també, era una senyora gran. Yo voy con usted donde sea y como sea, deia. Me la vaig portar aquí, i amb els meus dos fills hi anaven. Volia que ells aprenguessin el dur que era plegar avellanes. I anaven a plegar avellanes, i sabessin lo que costen les coses.

E: I animals no en teníeu?

R: Animals no, ni gossos ni gats. (Coses personals que no es transcriuen).

E: I vostè recorda si anaven al bosc a buscar herbes remeieres?

R: Sí, i tant. Tots els senderons els tinc recorreguts. Tot m’ho conec. A l’època del rovelló també hi anavem, però el meu pare s’enfadava perquè a la Xurivia hi havia molts rovellons, però la gent i va molt i ho trobaven molt regirat. I el meu pare un dia va dir: més m’estimo que no n’hi hagi, que no pas que hi vagi i ho trobi molt regirat. A la gent els agraden molt els rovellons.
(Coses poc rellevants).

E: I de les processons, ens vol explicar alguna cosa?

R: Jo de les processons, més que anar-hi, mirava des de dalt de la muntanyeta a veure com passava. I després allí, ballaven els gegants, o feien alguna cosa a la terrasseta, els Amics de l’Argentera. Hi va haver un grup, d’estiuejants que es van anomenar els Amics de l’Argentera, que van fer algo, també. Aquests van fer coses per animar el poble i per participar.

E: Recorda quines activitats havien muntat?

R: No sé, potser van organitzar aquestes casetes, les van cuidar una mica. Concretament, no me’n recordo.

E: I si ens volgués explicar alguna anècdota de la qual vostè té molta estima d’aquí a l’Argentera, o alguna historieta.

R: Hi havia moltes amigues, la Busquets, la Maria Met, se diu Maria Montserrat, però li dèiem Maria Met pintora de l’Argentera alies la cotinera. (riu) de broma no. Tinc un quadret seu a dalt.

E: De quina casa era?

R: De cal Busquets.

E: I quan vostè pujava aquí a l’estiu, quines botigues o quins serveis hi havia al poble?

R: Hi havia més que ara. Ara només hi ha el Jordi. La Pepeta, aquesta d’aquí. Allà baix, el cafè, i a la plaça del Capdavall una botiga. Hi havia dues pastisseries, un estanc, a la plaça del Capdavall també, i ja està. Ara no hi ha res de tot això, ha minvat, perquè la gent va marxar.

E: I oficis, recorda alguns oficis que diguessis, aquí hi havia molt bon ferrer…

R: Sí, cal Ferrer, pujant a la dreta, de la carretera. (Coses personals que no es transcriuen). De Fuster no n’hi havia, però de ferrer si. L’Argentera quant a estiuejants està millor, però quant a gent que hi visqui tot l’any pitjor. Però ja ho sabeu, amb l’avellana…

E: Recorda quanta gent vivia en aquella època?

R: No ho sé, ton pare, el Lluís els té comptats, em sembla que n’hi ha cinquanta-quatre d’habitants fixos. El seu pare ho compta tot, i sap quants n’hi ha casa per casa.

E: I per exemple quan estiuejàveu aquí, baixàveu algun dia a la platja?

R: No baixàvem a la platja. No hi havia ni piscina. I anàvem a banyar-nos a les basses dels trossos de la gent, i ens renyaven. Marxeu! Perquè després rego les cols amb el vostre suc de l’aigua. Marxeu! I ens feien fora. Anaven a banyar-nos per les basses que hi havia als trossos. Ens anàvem a banyar allí, l’aigua fresqueta, neta. Ens renyaven, però hi anàvem. Quan no anàvem a un puesto, anàvem a l’altre.

E: Ja sabíeu a quin tros, el pagès feia la vista grossa?

R: Un dia ens va pescar, ens va enxampar, i ens va dir marxeu. Però, anàvem amb un altre i ja està.

E: I vostè recorda d’un estiu a l’altre els canvis que hi havia.

R: La construcció de cases ja ha sigut posterior a mi, a la meva joventut.

E: Vostè quan era jove, per exemple, el poble que recorda…

R: El que és lo vell, el que és lo vell, el que és de pedra. Els xalets aquells res, no existien. (Coses poc rellevants).

E: A l’estiu quan vostè estava aquí, recorda participar en alguna activitat, com el concurs de petanca…

R: El que feia jo a l’estiu era ballar molt. Ara petanca o això no ho he fet mai. Per Sant Bartomeu hi havia mossèn Arturo, que ho preparava tot molt bé, processons, oficis, tot molt bé.

E: Amb això és tot. Moltes gràcies.

GRAVACIÓ 2
(Coses irrellevants)

E: I de la societat en té algun record?

R: La societat, tips de ballar a la susi, i tant, he ballat molt, amb els Vilar.

E: I a l’estiu fèieu algun àpat popular tot el poble, o els del carrer, tots?

R: Fèiem processons, no, gegants i nanos, la mulassa, tot això.
(Coses irrellevants).

E: I abans, aquí on hi havia el parc, que hi havia?

R: Res, un camp. Aquests xalets no hi eren, no n’hi havia cap. (Coses personals). A la font vella, anaven a esmorzar, a fer tertúlia, cada dia.